La història del Drac

Aquesta història me l'he inventada aquesta setmana. Vaig dur en Martí a dormir i em va demanar una història. Em vaig estirar al seu costat, vaig apagar el llum, i vaig començar la que havia de ser una història curta i que no va poder ser-ho.

Cada dia me la demana, almenys, una vegada, o dues, o tres...

La història del Drac

Un dijous, en Genís, el seu germà petit, el pare i la mare, van anar a passar la tarda al bosc, a buscar bolets.

A en Genís no li agradava gens anar a buscar bolets, l'avorria molt. A ell el què li agradava era buscar tresors. I quan els trobava, se'ls guardava per jugar-hi a casa.

Aquella tarda, mentre els pares buscaven bolets i en Pere, el petitó, jugava amb pinyes i branquillons, en Genís va veure, a sota un arbust, alguna cosa que brillava.

- Un tresor brillant!

Va dir, fluixet, perquè ningú el sentís. I el cor li va fer un salt.

S'hi va acostar, poc a poc, per no fer soroll. I quan va ser-hi a tocar es va quedar de pedra.

Sota l'arbust hi havia un ou. Però no era un ou de gallina, ni d'ocellet, ni de cocodril, perquè els cocodrils viuen als rius de la selva, i ell no era ni a la selva ni al riu. Aquell ou era molt gran, com l'ou d'un estruç. Però tampoc era d'estruç, perquè no era blanc. Era un ou gegant de color blau turquesa purpurina, brillava moltíssim, era preciós!

En Genís va agafar-lo, amb cura, amb les dues mans. Pesava molt. Va veure clar que no podria endur-se'l, i molt menys d'amagat!

- Genííííííís!

Va cridar-lo la mare.

- Ja viiiiiiiiiinc!

Va respondre en Genís. Va deixar l'ou, poc a poc, exactament on l'havia trobat, i se'n va anar corrent a trobar els seus pares i en Pere, i van marxar cap a casa.

Quan van arribar a casa van banyar-se, van sopar els bolets que havien collit amb una llesca de pa amb tomàquet  i, quan en Genís se'n va anar a la seva habitació a dormir i es va ficar a llit, no podia deixar de pensar en l'ou. Aquell ou tan gran, tan brillant, tan turquesa... de quin animal devia ser? Ell el volia, aquell ou! Volia el seu tresor!

I amb aquells pensaments, es va adormir.

L'endemà al matí, només llevar-se li va dir a la seva mare:

- Mare, aquesta tarda vull tornar a buscar bolets al bosc d'ahir.

- A buscar bolets? Però si a tu no t'agrada anar a buscar bolets!

- Bueno... però vull tornar al bosc d'ahir, em va agradar molt!

- Genís, avui no podrà ser, quan surtis de l'escola hem d'anar a comprar al súper, tenim el rebost buit.

- Va mare, si us plau, anem-hi...

- Genís, fill, avui no podrà ser, no tindrem temps de fer-ho tot.

- Va, fem un tracte - va dir en Genís- Sortiré molt ràpid de l'escola, i al súper us ajudaré molt, i com que us ajudaré tant, anirem tan ràpid a comprar que tindrem temps de tornar al bosc.

- D'acord, fem el tracte. Però no t'asseguro que hi puguem tornar avui. De totes maneres, farem els possibles.

Quan els pares d'en Genís van anar a buscar-lo a l'escola amb en Pere, en Genís ja els esperava a la porta, amb un somriure d'orella a orella, i va pujar ràpidament al cotxe.

Al súper els va ajudar agafant el què el pare li anava dient de la llista que creia que ell podria agafar de les lleixes més baixes, els va ajudar a posar el què havien agafat a la cinta de la caixera, i quan van arribar a casa, els va ajudar a descarregar el cotxe agafant els paquets de paper de vàter i de cuina, que no pesaven gaire i els podia agafar tot sol.

Quan van haver descarregat en Genís es va quedar a la porta del cotxe mirant-se la mare, que es mirava el rellotge. I la mare va fer un somriure i li va dir:

- Va, puja, que ens queda una horeta abans no es faci fosc!

I se'n van anar tots junts, de nou, al bosc.

En Genís va baixar del cotxe i se'n va anar corrent com una bala en direcció a l'arbust. Però quan s'hi apropava, va frenar de cop, i va començar a caminar en càmera lenta quan va veure que encara hi havia l'ou.

Quan va ser-hi  a tocar, es va ajupir i es va treure la motxilla de l'escola, que aquesta vegada se l'havia enduta.  I, vigilant molt, va agafar l'ou, el va embolicar amb el jersei, i el va posar dins de la motxilla.

Després va seguir buscant tresors sense massa interès perquè, el que ja havia trobat, valia més que qualsevol altre tresor del món.

- Genííííííís!

- Marxeeeeem?

- Sííí, s'està fent fosc!

- Ja viiiiiiiiiinc!

I van marxar. Aquell vespre van coure els quatre bolets que no havien collit el dia abans, van menjar-se'ls amb una truita d'alls tendres i una sopeta, i havent sopat, en Genís va anar esperitat cap a la seva habitació.

- On vas Genís, tan ràpid?

- És que estic molt cansat i vull anar a dormir.

- A dormir, tu? Però si no vols anar-hi mai, a dormir!

- Doncs avui tinc molta son. Bona nit.

Va repartir petons i abraçades a tothom i es va tancar a la seva habitació.

- I ara què faig jo, amb aquest ou? A veure... Els ous es coven perquè les cries que hi ha a dins creixin. Però jo no puc covar-lo perquè si m'hi assec a sobre el trencaré. I les gallines i els ocells coven els ous donant-los escalfor... Així és que... Ja ho sé! Li faré un niu a aquest ou!

I així, en Genís, va buscar gorres, bufandes, guants i jerseis d'hivern i va embolicar l'ou amb tota la roba, perquè estigués ben calentó. I tot el manyoc el va posar a l'última lleixa del seu armari, a la més alta. Així, si la mare o el pare anaven a l'armari a guardar-hi roba, no el veurien.

Un cop ho va tenir tot com ell volia i va estar-se un estona contemplant el seu niu, es va ficar a llit i, emocionat, es va adormir.

A mitja nit el va despertar un soroll estrany. "Crrrcrrccccrrrc".

- Què és això?

"Crrccrrrcccrrrc"

En Genís va aixecar-se de llit, espantat i escoltant atentament d'on venia el soroll.

"Crrccrrrrccrr"

- Ve de l'armari!

Va obrir l'armari, molt a poc a poc. L'ou es movia.

"Ccccrrrrrccc"

I l'ou es va obrir. I va sortir-ne un caparró, de color blau turquesa, que tot d'una va obrir uns ulls de color groc llimona que es miraven fixament els ulls d'en Genís.

En Genís no respirava.

- Però això quin animal és?!

Pensava immòbil.

I tot d'una, de dins de l'ou, aquell animal va fer un saltiró i va sortir de l'ou.

Era un meravellós drac. Un dragonet de color turquesa, tan turquesa com el seu ou. I la seva cresta, que li començava al cap i li arribava al final de la cua brillava purpurina com la closca del seu ou.

- Això és impossible! Els dracs no existeixen! Només surten als contes, però mai ningú no n'ha vist cap!

I el drac va batre les ales i amb un suau "Frrfrfrrfrfrfrfrfrfrfr" va fer tres voltes, amb un elegant vol, per l'habitació d'en Genís.

- És un drac! Quina passada! Tinc el millor tresor del món!

Però tot d'una en Genís va pensar:

- I què mengen els dracs? I com creixen els dracs? I com ho explico, jo, als pares, que tenim un drac a casa? I què en faré, del drac, quan creixi?

Però tenia tanta son, que li va dir, al dragonet:

- Drac, me'n torno a llit. Jo no sé com dormiu, els dracs, o sigui que, si vols, dorms al teu niu, i si vols, pots dormir amb mi.

I en Genís va tornar a llit i, en un moment, va tornar a sentir "Frrfffrrrfrfrfrfrfrr" i va notar com el drac s'estirava al costat d'en Genís i començava a roncar "Rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr Rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr".

L'endemà al matí era dissabte. En Genís va obrir els ulls i es va espantar quan va veure el seu drac menjant-se el vaixell de fusta que havia construït uns dies abans.

I va sortir corrent de l'habitació i se'n va anar al llit dels pares i de'n Pere, que encara dormien.

- Maaree...

- Gnymrfny...

- Maaree...

- Genís, macu, és dissabte, és molt aviat, què vols?

- Vine mare, has de venir a la meva habitació!

- Però què passa?

- Vine corre, vine, vine amb mi!

La mare va sortir de llit amb el cabell esbullat i els ulls mig oberts i va seguir en Genís, arrossegant els peus i badallant. Quan va entrar a l'habitació d'en Genís es va quedar sense aire i no va poder dir res.

- Mare, és un drac.

- Com que és un drac? Què vols dir que és un drac? I què hi fa un drac a casa? I d'on ha sortit aquest drac? Però si els dracs no existeixen, Genís! Què carai fa un drac a casa nostra?

I s'hi va apropar i es va meravellar d'aquella criatura de color blau turquesa purpurina.

I el drac, com si sabés que la mare no acabava d'entendre res, li va fer un vol de tres voltes, per demostrar-li que el què veia era real. Era un drac amb totes les de la llei.

- Genís, fill, d'on ha sortit aquest drac?

I en Genís va explicar-li tota la història.

La mare es va quedar pensant una estona, asseguda al llit, amb en Genís, i finalment va dir-li:

- Genís, ara mateix ens vestirem i tornarem el drac on vas trobar l'ou.

- Noooo, mareee, ningú té un drac a casa, jo el vull, és el meu tresor!

- Genís, macu, si hi havia un ou, és que hi havia una mare esperant que la cria de l'ou sortís. Tu mateix m'has dit que no saps què donar-li per menjar, que no sabràs què fer-ne quan creixi, perquè tots dos sabem que a casa no hi cabrà. I tu saps tan bé com jo que els bebés necessiten els seus pares per estar bé i tranquils, i les mares i els pares necessiten saber que els seus bebés estan bé i a prop.

És possible que la mare del drac estigui preocupada per la desaparició del seu ou, i segurament el drac enyorarà molt una mare drac com ell.

A vegades no només hem de pensar el què ens agrada a nosaltres, sinó si, amb les nostres decisions, no perjudiquem ningú més.

- Tens raó mare, em sabrà greu separar-me del dragonet, però jo no sabria com tenir-ne cura. Corre, vesteix-te i tornem al bosc!

I van vestir-se ràpidament, en Genís va convidar al dragonet a entrar a la motxilla que l'havia dut fins a casa, van pujar al cotxe i van anar cap al bosc.

Van baixar del cotxe d'un bot.

- És aquell arbust, mare.

Va dir en Genís.

I va apropar-s'hi.

En Genís va ajupir-se, per descarregar la motxilla i, quan ja estava arran de terra, va veure que, al lloc on hi havia hagut l'ou, hi havia una pedra de vidre amb forma de llàgrima.

Va agafar-la i va ensenyar-la a la seva mare.

- Mira mare, quina pedra tan curiosa!

I tot d'una, a la mare, li va caure alguna cosa al cap. I del cap, va caure a terra. Era una altra pedra de vidre en forma de llàgrima.

Aleshores, en Genís i la mare, van aixecar el cap enlaire i van veure que, a sobre la branca més grossa de l'arbre que tenien al damunt, hi havia una mare drac immensa de color blau turquesa amb una cresta impressionant brillant purpurina que plorava, i cada llàgrima que li queia es convertia en una pedra de vidre en forma de llàgrima.

- Mira Genís, és la mare del dragonet! Plora perquè troba faltar l'ou, segur!

En Genís va treure ràpidament el drac de la motxilla i va aixecar els braços enlaire mentre el drac s'aguantava dret als palmells d'en Genís i en Genís mirava enlaire esperant resposta de la mare drac.

Quan el dragonet va veure la seva mare, va aletejar tan fort com va poder i, amb un vol en forma d'espiral va pujar ràpidament a la branca on hi havia la seva mare, que el va rebre amb una ala estesa i el va abraçar.

Tots dos van emetre crits d'alegria i emoció, uns crits que en Genís i la seva mare mai no havien sentit. "Rrrrrrrrrrrrrrrrrriiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii Rrrrrrrrrrrrrrrrrriiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii".

I mentre cridaven van aixecar el vol, a la vegada, perfectament sincronitzats, i es van allunyar, amb un vol elegant i pausat, fins que es van perdre darrere els núvols.

I en Genís i la mare van tornar cap al cotxe, en silenci, i cap a casa.

Quan van arribar, van trobar el pare preparant l'esmorzar per tots i en Pere jugant amb els branquillons i les pinyes que havien dut del bosc el dia abans.

I tot esmorzant, en Genís va explicar la història del drac al seu pare mentre en Pere picava de mans i feia crits d'emoció.

La Fada Fulla

La veritat és que no tinc ni idea de quan ni com vaig inventar-me aquest conte.
Un dia en Martí va demanar-me que li expliqués un conte i sobre la marxa, vaig anar inventant.
A en Martí li encanten les fades, així que la vaig posar de protagonista. A part d'això, no recordo absolutament res més. Només sé que el conte deu tenir a la vora d'un any, i encara li explico :)

Hi havia una vegada una fada que vivia en un bosc màgic. Es deia Fada Fulla perquè vivia a dalt de tot de l'arbre més alt del bosc, en una caseta feta de fulles.

En aquell bosc màgic hi vivien també gnoms, que vivien a dins del tronc dels arbres, i animals, que vivien per tot arreu.

La Fada Fulla sabia parlar els idiomes de tots els animals del bosc. Així doncs, podia parlar amb els escarabats, les marietes, les abelles, les serps, les sargantanes, els talps, els esquirols, els pica-soques, els conills, els eriçons, les aranyes, les llombrius, i de nit, amb els mussols, les òlibes i els ratpenats.

Era estimada per tots els éssers que vivien en aquell bosc perquè, sempre que algú la necessitava, ella hi anava ràpidament i, amb un cop de vareta, arreglava el problema. Tenia cura del benestar de tots els animals i de tots els gnoms.

Un matí, la Fada Fulla es va despertar i, quan va posar-se dreta, va notar un fort mal de panxa. Va deixar-se caure de nou a llit, i es va arraulir, feta una boleta, mentre anava fent:

- Aaaauuuuuuu..... aaaaaauuuuuuu...... mmmmmm.......aiiiiiiiii.......

Fins que es va tornar a dormir.

Els gnoms del tronc de l'arbre de la fada, que en aquell moment estaven preparant-se un suculent esmorzar a base d'infusió d'eucaliptus i fonoll, i móres que havien recollit la tarda abans, van quedar-se immòbils intentant descobrir d'on venien aquells aaaaaaauuuuuuus i aaaaiiiiiiiiiiiis tan suaus que sentient.

De sobte, el gnom més jove de tots va dir:

- Però si és la Fada Fulla! Segur que té algun problema! L'hem d'anar a ajudar!

I així, tots els gnoms van començar a enfilar-se, amb molta habilitat, tronc amunt, fins que van arribar a la caseta de la fada.

Van picar a la porta i van esperar  resposta. Però ningú no responia. Aleshores van empènyer la porta i, com que la fada mai no tancava amb clau, perquè en aquell bosc no calia fer-ho, van poder entrar.

I la van veure, a la seva habitació, sobre el seu llit, tota recargolada i amb les mans a la panxa. Tenia la pell molt pàl·lida i freda. Es van espantar.

El gnom més vell va dir:

- Això és una urgència!

Van baixar corrent cap a casa seva, van agafar un corn fet de banya de cérvol i resina de pi, i el van fer sonar, tan fort com van poder.

Aquell era el so que cridava "uuuuuurgèèèèèèènciiiiiiiiiiiaaaaaaaaaaaaa", el senyal que deia que algú necessitava l'energia de tots els éssers del bosc perquè només l'esforç de tots podria resoldre el problema.

I en un moment, tots els animals i tots els gnoms del bosc van reunir-se a la Clariana, lloc sagrat on s'hi feien tota mena de trobades, reunions i celebracions.

- Atenció tothom! -

Va dir la gnom de l'arbre de casa de la Fada Fulla.

Es va fer un silenci sepulcral, tens.

- La Fada Fulla ens necessita. Té un fort mal de panxa, es troba tan malament que no pot fer res més que dormir. Necessitem la col·laboració de tots perquè el seu mal de panxa es guareixi.

Ella sempre té cura de nosaltres. Avui ens toca a nosaltres tenir cura d'ella.

Necessitem que cada un de vosaltres, que cada animal del bosc, triï la seva flor preferida i la porti a casa nostra. Prepararem un ungüent per curar-la. Heu d'anar ràpid. Ja podeu sortir. Gràcies a tots! -

Tots els animals van sortir corrent en totes direccions, buscant, cada un, la seva flor preferida. Quan la trobaven, la duien a casa dels gnoms, que tenien una gran olla plena d'aigua bullint, preparada per posar-hi totes les flors recollides per tots els animals.

A mesura que els animals hi posaven les flors, s'anava intensificant l'olor de la casa. Hi havia tot tipus de flors, olors i colors.

Quan  tots els animals van haver portat la seva flor, el gnom que preparava la infusió va apagar el fogó, va tapar l'olla, i amb un gran rellotge de paret fet amb fustetes que feia tic-tac, va contar els minuts que necessitava per tenir l'ungüent a punt.

Quan van passar els minuts va posar, en una ampolla, la infusió. I totes les flors les va pastar i les va embolicar amb una gasa. Va posar-ho tot en un petit cistell i va pujar, ràpidament, pel tronc, fins que va arribar a casa de la Fada Fulla.

Va escoltar, però no sentia res. Aleshores va  entrar i, amb tota la delicadesa del món, silenciosament, va posar sobre la panxa de la fada la gasa amb el cataplasma de flors. Va subjectar-li, immòbil, una bona estona. Després  va desembolicar les flors i, posant-li directament el cataplasma damunt  la pell de la panxa, li va regalar un massatge suau.

Tot d'una la fada va obrir els ulls, va somriure, i va mirar-se el gnom que l'observava, ben seriós.

- Gnom, estimat, ja no tinc mal de panxa! Has estat tu qui m'ha curat?

- Fada, estimada, entre tots ho hem fet. Tu has estat sempre al nostre costat quan t'hem necessitat. Avui tu ens necessitaves a nosaltres.

Veu-te això, et farà sentir bé del tot. -

Li va dir, acostant-li l'ampolla plena d'infusió de flors.

- Mmm! És boníssim! Té gust de mil flors! Moltíssimes gràcies petit gnom.

Gnom, he de donar-vos les gràcies a tots els gnoms i a tots els animals del bosc. Toca el corn ben fort cridant a festa! Aquesta nit celebrarem que estic bé, celebrarem que, gràcies a vosaltres, estic bé.

Que tothom porti menjar i instruments, hi haurà música i balls. Estarem tots junts, per recordar-nos que, en aquest bosc, tots som importants. -

I així va ser com, aquella nit, van trobar-se tots els gnoms, tots els animals diürns, els nocturn, i la Fada Fulla a la Clariana, per celebrar la seva fortuna, la seva amistat, el seu gran tresor.

La (nostra) Princesa del Pèsol

La història de la Princesa del Pèsol sempre m'ha voltat pel cap sense saber-la del tot. En sé "el tema principal" però no sé com es desenvolupa tota la història. No recordo tenir el conte de petita, ni que me l'expliquessin (almenys suficientment, com per recordar-lo com en recordo d'altres). Així que un dia, vaig decidir que partint de la idea inicial, me l'inventava. I...

Heus aquí que una vegada, en un reialme del bosc, hi vivia un Príncep que estava fart de fer de Príncep perquè no podia fer res. Li feien el llit, li feien el dinar, li rentaven els plats, li triaven la roba, li feien l'esmorzar, li paraven la taula, li deixaven el sabó i la tovallola a punt per poder-se dutxar... Ell només havia de no fer res. I això, any rere any, l'avorria molt.

Estava fart de passejar pels seus boscos, fart d'anar a cavall per passar l'estona, fart d'escoltar música, fart d'olorar flors, de contar estrelles, de mirar les mussaranyes.

Així que un dia va decidir que marxava, que volia fer vida de no Príncep.

I així mateix ho va dir als seus pares, i es van acomiadar.

El Príncep va passar tot el dia caminant. I tot d'una es va adonar que, com que mai no havia sortit del seu reialme, mai no havia necessitat res. I per primera vegada sentia gana,  set, i cansament.

Va anar travessant boscos, clarianes, i més boscos. I el sol s'anava ponent, i ell es preguntava cap on havia d'anar, si el món només era bosc, si mai no trobaria ningú més per aquells boscos. Fins que allà lluny, lluny, lluny, va veure una llumeta petiiiiita. I es va sentir alleugerit. Va accelerar el seu pas i, a mida que s'apropava a la llumeta, va veure aparèixer un gran palau.

- Ostres! Un altre palau? Tothom viu en palaus en aquest món? Jo no vull trobar més palaus! Però estic tan cansat que hi aniré, i demanaré que, si us plau, m'hi deixin quedar a dormir, només una nit.

Quan va ser a la porta ja era de nit. Va picar, amb discreció, per si algú ja dormia, i va esperar que l'obrissin.

- Què vol aquest jove?

Va preguntar un Rei, amb barba blanca, corona daurada, ulls blaus i atents, i una llarga capa vermella vellutada.

- Bona nit. Sóc un Príncep que ja no vol ser Príncep i que vol conèixer món. Se m'ha fet tard tot caminant i em preguntava si podria dormir al seu palau, només una nit, per refer-me i marxar demà al matí.

El Rei va fer un silenci, va abaixar la mirada i li va dir:

- Farem un tracte. Tinc una filla que fa molt de temps que no pot dormir. Es queixa d'un dolor a l'esquena. L'han visitada tots els metges del reialme, i ningú no li ha trobat cap mal.

Podràs dormir al nostre palau si soluciones aquest greu problema.

- D'acord. Accepto el tracte. On és la Princesa?

El Rei va acompanyar el Príncep a l'habitació de la Princesa. La Princesa, ja amb camisa de dormir, s'estava raspallant la seva cabellera llarga fins als turmells, amb mirada cansada i trista.

- Bona nit Princesa. A simple vista veig que la vostra esquena és perfecta. Puc, doncs, provar el seu llit?

La Princesa, ben sorpresa, va fer que sí amb el cap.

El Príncep es va estirar i va dir:

- Farem una prova. Que algú porti un matalàs!

I el Rei va dur un matalàs, gruixut i tou, que el Príncep va posar, amb molta cura, damunt del matalàs que ja hi havia.

- Princesa, si és tan amable, pot estirar-se ara, al seu llit, i dir-me si ja no té dolor?

La Princesa va estirar-se i tot just la seva esquena havia tocat el matalàs va dir:

- Aauu... Encara em fa mal.

- Caram! D'acord. Porteu doncs, un altre matalàs.

El Rei, ajudat per la Reina, una Reina alta, guapa, amb una capa lila plena de lluentons, va dur un segon matalàs, que el Príncep va posar a sobre dels dos que ja hi havia, també amb molta cura.

- Princesa, si us plau, podeu provar-ho ara?

La Princesa va estirar-se i va fer un suau "Aaiii...".

- D'acord, doncs porteu un altre matalàs.

I així van anar fent proves fins arribar al desè matalàs, que ja tocava gairebé al sostre. I la Princesa seguia notant una molèstia a la seva esquena quan s'estirava.

- Mmmmm..... A veure.... Entre tots traurem tots els matalassos. Tots, tots.

Com que ho van fer entre els quatre, el Príncep, la Princesa, el Rei i la Reina, van anar molt ràpid a treure'ls. I quan estaven aixecant l'últim matalàs es van quedar tots amb la boca oberta i els ulls com plats.

A sota del matalàs hi havia un pèsol, un pesolet verd, petit, rodonet, insignificant. El Príncep el va agafar, amb el dit gros i el dit índex, i el va llençar per la finestra amb un somriure.

Ell mateix va agafar el matalàs, el va posar al seu lloc, va fer el llit amb els llençols ben llisos, sense cap arruga, i va convidar la Princesa a estirar-s'hi.

La Princesa s'hi va estirar, va fer un sospir, i es va quedar adormida.

El Príncep va mirar-se el Rei i la Reina amb un somriure i va sentir-se satisfet.

Per Primera vegada a la vida, havia resolt un problema i havia ajudat algú. Se sentia feliç.

- Benvolgut Príncep, casa nostra és casa teva. Per fi la nostra filla dorm. Tens a la cuina un sopar esperant-te, i al pis de dalt tens un llit per tu. Bona nit.

Li va dir el Rei.

El Príncep va anar a sopar, i després de sopar se'n va anar a descansar.

L'endemà al matí, amb el primer raig de sol i amb el primer cant del gall, el Príncep va saltar de llit i va baixar a la cuina per esmorzar. La Princesa, somrient, també esmorzava.

- Príncep, t'he d'agrair la teva ajuda. A ningú se li havia acudit mirar res més que no fos a mi. Tothom pensava que el problema el tenia jo. Gràcies.

I per cert, què fa un Príncep fora del seu reialme? Com és que has arribat a casa nostra?

- Doncs mireu, Princesa, francament, estava fart de fer de Príncep. Avorrit. Fastiguejat. Vaig llegir un dia que el món és molt gran, que hi viu molta gent, de moltes maneres diferents. I tinc ganes de veure-ho en persona. Quan acabi d'esmorzar reprendré el meu camí.

La Princesa, pensativa, va seguir esmorzant. I mentre feia l'últim glop del seu suc de maduixes i meló va dir:

- Príncep... podria acompanyar-te? Jo també estic tipa de fer de Princesa. Ara que sé que puc dormir, ara que estic descansada, ara que conec algú com jo, crec que és el moment de marxar.

- És clar que sí, Princesa. Coneixerem món plegats. Serà més entretingut, més divertit.

Així, la princesa va anar a donar la notícia als seus pares que, amb llàgrimes als ulls van entendre que la seva filleta s'havia fet gran, i que el seu moment havia arribat. La van abraçar, llargament, van desitjar-li sort i, mentre des de l'ampit de la porta li deien adéu amb la mà, van anar veient les dues siluetes, la del Príncep i la Princesa, fer-se petiiites, petiiites, petites, fins a ser petites com dos pesolets.

Mesos després, al costat de la porta del palau de la Princesa, hi va néixer una pesolera, d'un verd intens, profund, brillant, que amb el temps va anar creixent i es va fer altíssima, forta, i també molt flexible. Mai no es va pansir, ni va deixar de créixer.
Encara ara fa els pèsols més dolços de tot l'Univers.

I tu, petit, petita, estigues ben atent quan vagis pel carrer, perquè potser, algun dia, et creuaràs amb un Príncep i amb una Princesa, la Princesa del Pèsol.